COPY & PASTE DEL YOYA: GRAN REMEMBER.

L’onze de setembre de 1714, el moianès Rafael Casanova i Comes, Conseller en cap de Barcelona, hagué de rendir la ciutat davant del setge a què estava essent sotmesa des de feia mes i mig per les tropes de Felip Vè. Tota la ciutat era un gran camp de batalla, i tot aquest camp era un clam. Signat el tractat d’Utrecht, vingueren segles de penúria i prohibicions per Catalunya, que en comptades ocasions (l’actual seria una d’elles) tingué l’oportunitat de refer-se una miqueta. Aviat farà d’això 300 anys i Catalunya, sempre amb la plena autodeterminació com a horitzó, continua fent el seu camí.

El 22 d’octubre de 1899, Hans-Max Gamper Haessig, esportista suís, publica un anunci a la revista “Los Deportes”, desitjós de reunir un grup de gent per jugar a futbol. Havien passat gairebé 200 anys entre una data i l’altra, i Joan Gamper, que espero no sigui anomenat pels Yoyaddictes més destroyers “el tontet de Winterthur”, acabava d’arribar a Catalunya i no pogué imaginar mai que aquest fet acabaria provocant una bola de neu d’efectes gegantins, incrustada íntimament en el cor de gran nombre de catalans, tots units fent força: el Futbol Club Barcelona. Per tothom, el Barça.


Dos fils en principi independents l’un de l’altre, però que a poc a poc es van anar embolicant fins formar una madeixa indestriable: un fil iniciat amb una trista i dolorosa desfeta i que començava una davallada de Catalunya a tots els nivells, i un altre fil que, sense haver-s’ho proposat, seria un dels més importants pals de paller, si més no a nivell simbòlic, de la reconstrucció social del país. D’un país de gent treballadora, però orgullosa; de gent humil, però responsable; de gent amb un gust exquisit per la feina ben feta (i si pot ser ben embolicada i amb un llacet). De gent capaç de construir la Sagrada Família, el Liceu o el Palau de la Música. De gent que estima les persones individualment, però que també s’estima com a poble. Que té molt clar que, baix cap cunsepta, mai ningú no ens podrà tòrcer. D’una gent que ha traslladat el seu estil irrenunciable de treballar, somiar i viure, a un equip de futbol, que ha de guanyar els seus rivals, però a més a més ha de fer-ho de manera noble, clara i vistosa.
Malgrat això, el Barça ha passat molts anys plens d’afanys, entre ells la dictadura de Primo de Rivera (el Camp de Les Corts va ser tancat durant sis mesos perquè el públic va xiular durant la interpretació de la Marxa Reial), la Guerra Civil espanyola i l’assassinat el 1936 del president Josep Sunyol i Garriga; posteriorment, un període de postguerra gens favorable al país i al club, amb decisions dictades directament des del règim, com el fitxatge frustrat d’Alfredo di Stéfano (avui, per cert, icona merengue) i una línia arbitral clarament favorable al Reial Madrid. Catalunya seguia un curs paral·lel al Barça: el català va ser reduït a l’àmbit familiar i les expressions nacionalistes a simples actes folclòrics.
Anys més tard, potser coïncidint amb el fitxatge de László Kubala, el club inicia un creixement exponencial a nivell esportiu, econòmic i social, i el 1957, sota la presidència de Francesc Miró-Sans, inaugura el seu estadi actual, el Nou Camp. L’equip viu una de les seves èpoques més glorioses, la de les Cinc Copes. Són molts els gols cridats en aquell temps, però exceptuant l’arribada de Johan Cruyff i el 0-5 al Bernabeu del 74, encara haurem d’esperar l’època de la transició política perquè el país comenci a albirar algunes esperances, entre elles l’Estatut d’Autonomia. Mentrestant, Josep Lluís Núñez, el president que donarà al club l’embranzida definitiva, saneja les arques blaugrana i l’equip guanya la Recopa d’Europa a Basilea. Les Rambles barcelonines van veure un espectacle fins aleshores mai viscut i que posà gallina de piel a tots els que vam poder-ho viure en directe: una gran manifestació on els conceptes de barcelonisme i catalanisme, blaugrana i quatribarrada al vent, es fonien de manera inequívoca. El Barça és més, molt més que un club. I anys més tard, el moment culminant de la història blaugrana: el dream team dirigit per Johan Cruyff guanya la primera Lliga de Campions a Wembley, el 1992. En aquesta època, les seccions de bàsket, handbol i hoquei patins viuen la seva major glòria.
Des del seu naixement, el Nou Camp esdevé, i ho serà fins l’actualitat, no només un camp de futbol, sinó un lloc d’assemblea on jugadors i seguidors expressen els seus anhels de llibertat i les seves il·lusions de futur, un lloc on fer un crit valent, a resguard -relatiu- de la intervenció policial; això va ser especialment important durant la transició. I el Barça, a través de les seves penyes, es projecta no tan sols a nivell d’Espanya, sinó a nivell internacional. A les ciutats de l’antic Protectorat espanyol del Marroc hi ha baralles entre culés i merengues el dia que juguen el Barça i el Madrid, fins i tot a l’Antàrtida hi ha una Penya Blaugrana.
Catalunya recupera l’autonomia política, i el binomi Pujol-Núñez protagonitza molts anys de la vida político-esportiva catalana. Més tard, el 2006, sota la presidència de Joan Laporta i Estruch i la direcció tècnica de Frank Rijkaard, el Barça assoleix la seva segona Champions. I en una decisió polèmica però perfectament coherent amb la història del club, el Futbol Club Barcelona renuncia a lluir publicitat a la seva samarreta per fer propaganda d’UNICEF.
Humorísticament, sorgeix l’acudit “Una Nació Independent Catalana És Factible”, amb les sigles de l’esmentada ONG.
L’entusiasme generat pels èxits de l’equip fa que, evidentment, hi hagi molts aficionats al Barça a tot Espanya, com per exemple el president Zapatero. Això ha provocat que, en alguns casos, emmarcat dins d’un anticatalanisme promogut per alguns partits poítics i diversos mitjans de comunicació, el sentiment blaugrana no s’acompanyi, com semblaria lògic, d’un cert afecte pel nostre país; fins i tot alguns culés han manifestat de forma palesa el seu rebuig a Catalunya. A ells els diria que reconsiderin la seva postura: si estimen el Barça, per força han d’estimar la seva història, i la història del Barça és part de la història de Catalunya. El Barça és així perquè així l’hem fet els catalans, amb molt amor i molta cura, amb molt jogo bonito, perquè reflexa la nostra manera de pensar, de triangular i de ser: la responsabilitat, l’honradesa, l’estètica. L’estil irrenunciable de viure, de ser i de jugar a futbol. El llacet. Tenim un nom, el sap tothom:
BARÇA, BARÇA, BARÇA!!!

GRANDES EQUIPOS DE LA HISTORIA, CAPITULO I: MAMBO F.C.

Inicio esta miniserie (y puede que culmine) con una escuadra que ha marcado un antes y un despues, sobretodo, para aquellos que formaron parte de la misma. Hablo del Mambo F.C.
El embrion del equipo se situa en un sábado de finales de marzo de 2007. Nos encontramos con un Harlem en pañales. Solo el Galgo Estelrich y Rafa Magia estan disponibles y dispuestos para jogar, en un sentido filosificofutbolistico del termino. El rival era el mitico Construcciones Idea, equipo de referencia en el Coll. Sin duda, gran dominador del futsal localero. Debido a las circunstancias, se producen los fichajes, a ultimisima hora, de 2 jugadores que a la postre serían importantisimos en mi vision del Mambo F.C. Rober Mago y Edu-inho. Se completó el equipo con un gran Nacho en la porteria. El resultado sería un señor repaso al Construcciones Idea. 9 a 2, con un futbol, por momentos, de ensueño. Algún tiempo despues, Rafa Magia me comentaria, y cito textualmente "Ese dia nos dimos cuenta de que teniamos que jugar juntos".

Pocos dias despues del 9 a 2, nos metemos en playoff del torneo juevesiano. Debido a las multiples bajas del equipo, habia que reconstruirse. Y de nuevo recurrimos a los mencionados Rober y Edu. Ademas de Server en la porteria. El rival, de nuevo el Idea. Pero esta vez era un cara o cruz. Poco antes del partido Server no las tenia todas consigo. Normal, el rival era de enjundia y no nos habia visto jugar el sabado pasado. Me comenta que ve negro el partido, que no cree que ganemos. Yo le digo "Tranquilo Server, ganamos seguro". Toni piensa que es una sobrada por mi parte. Yo se lo que digo. No tenia ninguna duda de que ibamos a ganar. Y asi fue, ganamos 7 a 4, y cada vez estabamos más cómodos. No ganamos ese torneo, pero lo habriamos ganado de haber seguido el embrion del Mambo juntos hasta la final. Que perdimos 5 a 2 ante El Peñon.

En ese momento se inicia un nuevo torneo y se conforma el verdadero Mambo F.C. Sus integrantes son: Rober Mago, Toni Server, Rafa Magia, Edu-inho, Galgo Estelrich y Biel Borras. Biel Borras aportaba algo distinto al resto, sabiduria tactica, posicionamiento y veteranía. El resto eramos distintos, desde un primer momento nos dimos cuenta de que íbamos a conectar. Mismas características y en las que nos distinguiamos, nos complementabamos. Sobretodo conectamos en una misma idea de futbol. Buscabamos el balón, no lo esperabamos. Ninguna con calidad técnica diferencial. Todos con velocidad diferencial. Todos con calidad superior a la media (en distinto grado). Todos partidarios del futbol presion tras perdida. Todos buscando paredes a 1 o 2 toques. Todos buscando futbol absolutamente vertical. Todos nos responsabilizamos del enorme desgaste físico que supone nuestra filosofia. Todos a la búsqueda del balón en profundidad, al espacio libre. Siempre buscando la porteria contraria. Siempre buscando al rival en su campo, ahogandolo con nuestra presion. Este era nuestro modus vivendi dentro del campo.

Cierto es que nos costo algunos batacazos (vg. partido contra el peñon, nos destrozaron). Pero nunca había disfrutado tanto de jogar (en el sentido metafísico del término) a futbol. Recuerdo posesiones que se acercan a los 60 toques (partido contras los del Montero y Vicente Codos). Tocando una y otra vez, volviendo a empezar. Buscando soluciones sin que el balón quemase. Al final todo esto se quedó en nada, porque en semis caemos en los penaltis ante el Idea. Pero estoy seguro que ningún otro equipo del Local habrá ofrecido lo que nosotros. Entretenimiento puro y duro. Futbol Premier en un campo de 20x10. Y eso amigos, bien vale un post. Saludos.