L’onze de setembre de 1714, el moianès Rafael Casanova i Comes, Conseller en cap de Barcelona, hagué de rendir la ciutat davant del setge a què estava essent sotmesa des de feia mes i mig per les tropes de Felip Vè. Tota la ciutat era un gran camp de batalla, i tot aquest camp era un clam. Signat el tractat d’Utrecht, vingueren segles de penúria i prohibicions per Catalunya, que en comptades ocasions (l’actual seria una d’elles) tingué l’oportunitat de refer-se una miqueta. Aviat farà d’això 300 anys i Catalunya, sempre amb la plena autodeterminació com a horitzó, continua fent el seu camí.
El 22 d’octubre de 1899, Hans-Max Gamper Haessig, esportista suís, publica un anunci a la revista “Los Deportes”, desitjós de reunir un grup de gent per jugar a futbol. Havien passat gairebé 200 anys entre una data i l’altra, i Joan Gamper, que espero no sigui anomenat pels Yoyaddictes més destroyers “el tontet de Winterthur”, acabava d’arribar a Catalunya i no pogué imaginar mai que aquest fet acabaria provocant una bola de neu d’efectes gegantins, incrustada íntimament en el cor de gran nombre de catalans, tots units fent força: el Futbol Club Barcelona. Per tothom, el Barça.
Dos fils en principi independents l’un de l’altre, però que a poc a poc es van anar embolicant fins formar una madeixa indestriable: un fil iniciat amb una trista i dolorosa desfeta i que començava una davallada de Catalunya a tots els nivells, i un altre fil que, sense haver-s’ho proposat, seria un dels més importants pals de paller, si més no a nivell simbòlic, de la reconstrucció social del país. D’un país de gent treballadora, però orgullosa; de gent humil, però responsable; de gent amb un gust exquisit per la feina ben feta (i si pot ser ben embolicada i amb un llacet). De gent capaç de construir la Sagrada Família, el Liceu o el Palau de la Música. De gent que estima les persones individualment, però que també s’estima com a poble. Que té molt clar que, baix cap cunsepta, mai ningú no ens podrà tòrcer. D’una gent que ha traslladat el seu estil irrenunciable de treballar, somiar i viure, a un equip de futbol, que ha de guanyar els seus rivals, però a més a més ha de fer-ho de manera noble, clara i vistosa.
Malgrat això, el Barça ha passat molts anys plens d’afanys, entre ells la dictadura de Primo de Rivera (el Camp de Les Corts va ser tancat durant sis mesos perquè el públic va xiular durant la interpretació de la Marxa Reial), la Guerra Civil espanyola i l’assassinat el 1936 del president Josep Sunyol i Garriga; posteriorment, un període de postguerra gens favorable al país i al club, amb decisions dictades directament des del règim, com el fitxatge frustrat d’Alfredo di Stéfano (avui, per cert, icona merengue) i una línia arbitral clarament favorable al Reial Madrid. Catalunya seguia un curs paral·lel al Barça: el català va ser reduït a l’àmbit familiar i les expressions nacionalistes a simples actes folclòrics.
Anys més tard, potser coïncidint amb el fitxatge de László Kubala, el club inicia un creixement exponencial a nivell esportiu, econòmic i social, i el 1957, sota la presidència de Francesc Miró-Sans, inaugura el seu estadi actual, el Nou Camp. L’equip viu una de les seves èpoques més glorioses, la de les Cinc Copes. Són molts els gols cridats en aquell temps, però exceptuant l’arribada de Johan Cruyff i el 0-5 al Bernabeu del 74, encara haurem d’esperar l’època de la transició política perquè el país comenci a albirar algunes esperances, entre elles l’Estatut d’Autonomia. Mentrestant, Josep Lluís Núñez, el president que donarà al club l’embranzida definitiva, saneja les arques blaugrana i l’equip guanya la Recopa d’Europa a Basilea. Les Rambles barcelonines van veure un espectacle fins aleshores mai viscut i que posà gallina de piel a tots els que vam poder-ho viure en directe: una gran manifestació on els conceptes de barcelonisme i catalanisme, blaugrana i quatribarrada al vent, es fonien de manera inequívoca. El Barça és més, molt més que un club. I anys més tard, el moment culminant de la història blaugrana: el dream team dirigit per Johan Cruyff guanya la primera Lliga de Campions a Wembley, el 1992. En aquesta època, les seccions de bàsket, handbol i hoquei patins viuen la seva major glòria.
Des del seu naixement, el Nou Camp esdevé, i ho serà fins l’actualitat, no només un camp de futbol, sinó un lloc d’assemblea on jugadors i seguidors expressen els seus anhels de llibertat i les seves il·lusions de futur, un lloc on fer un crit valent, a resguard -relatiu- de la intervenció policial; això va ser especialment important durant la transició. I el Barça, a través de les seves penyes, es projecta no tan sols a nivell d’Espanya, sinó a nivell internacional. A les ciutats de l’antic Protectorat espanyol del Marroc hi ha baralles entre culés i merengues el dia que juguen el Barça i el Madrid, fins i tot a l’Antàrtida hi ha una Penya Blaugrana.
Catalunya recupera l’autonomia política, i el binomi Pujol-Núñez protagonitza molts anys de la vida político-esportiva catalana. Més tard, el 2006, sota la presidència de Joan Laporta i Estruch i la direcció tècnica de Frank Rijkaard, el Barça assoleix la seva segona Champions. I en una decisió polèmica però perfectament coherent amb la història del club, el Futbol Club Barcelona renuncia a lluir publicitat a la seva samarreta per fer propaganda d’UNICEF.
Humorísticament, sorgeix l’acudit “Una Nació Independent Catalana És Factible”, amb les sigles de l’esmentada ONG.
L’entusiasme generat pels èxits de l’equip fa que, evidentment, hi hagi molts aficionats al Barça a tot Espanya, com per exemple el president Zapatero. Això ha provocat que, en alguns casos, emmarcat dins d’un anticatalanisme promogut per alguns partits poítics i diversos mitjans de comunicació, el sentiment blaugrana no s’acompanyi, com semblaria lògic, d’un cert afecte pel nostre país; fins i tot alguns culés han manifestat de forma palesa el seu rebuig a Catalunya. A ells els diria que reconsiderin la seva postura: si estimen el Barça, per força han d’estimar la seva història, i la història del Barça és part de la història de Catalunya. El Barça és així perquè així l’hem fet els catalans, amb molt amor i molta cura, amb molt jogo bonito, perquè reflexa la nostra manera de pensar, de triangular i de ser: la responsabilitat, l’honradesa, l’estètica. L’estil irrenunciable de viure, de ser i de jugar a futbol. El llacet. Tenim un nom, el sap tothom:
BARÇA, BARÇA, BARÇA!!!
El 22 d’octubre de 1899, Hans-Max Gamper Haessig, esportista suís, publica un anunci a la revista “Los Deportes”, desitjós de reunir un grup de gent per jugar a futbol. Havien passat gairebé 200 anys entre una data i l’altra, i Joan Gamper, que espero no sigui anomenat pels Yoyaddictes més destroyers “el tontet de Winterthur”, acabava d’arribar a Catalunya i no pogué imaginar mai que aquest fet acabaria provocant una bola de neu d’efectes gegantins, incrustada íntimament en el cor de gran nombre de catalans, tots units fent força: el Futbol Club Barcelona. Per tothom, el Barça.
Dos fils en principi independents l’un de l’altre, però que a poc a poc es van anar embolicant fins formar una madeixa indestriable: un fil iniciat amb una trista i dolorosa desfeta i que començava una davallada de Catalunya a tots els nivells, i un altre fil que, sense haver-s’ho proposat, seria un dels més importants pals de paller, si més no a nivell simbòlic, de la reconstrucció social del país. D’un país de gent treballadora, però orgullosa; de gent humil, però responsable; de gent amb un gust exquisit per la feina ben feta (i si pot ser ben embolicada i amb un llacet). De gent capaç de construir la Sagrada Família, el Liceu o el Palau de la Música. De gent que estima les persones individualment, però que també s’estima com a poble. Que té molt clar que, baix cap cunsepta, mai ningú no ens podrà tòrcer. D’una gent que ha traslladat el seu estil irrenunciable de treballar, somiar i viure, a un equip de futbol, que ha de guanyar els seus rivals, però a més a més ha de fer-ho de manera noble, clara i vistosa.
Malgrat això, el Barça ha passat molts anys plens d’afanys, entre ells la dictadura de Primo de Rivera (el Camp de Les Corts va ser tancat durant sis mesos perquè el públic va xiular durant la interpretació de la Marxa Reial), la Guerra Civil espanyola i l’assassinat el 1936 del president Josep Sunyol i Garriga; posteriorment, un període de postguerra gens favorable al país i al club, amb decisions dictades directament des del règim, com el fitxatge frustrat d’Alfredo di Stéfano (avui, per cert, icona merengue) i una línia arbitral clarament favorable al Reial Madrid. Catalunya seguia un curs paral·lel al Barça: el català va ser reduït a l’àmbit familiar i les expressions nacionalistes a simples actes folclòrics.
Anys més tard, potser coïncidint amb el fitxatge de László Kubala, el club inicia un creixement exponencial a nivell esportiu, econòmic i social, i el 1957, sota la presidència de Francesc Miró-Sans, inaugura el seu estadi actual, el Nou Camp. L’equip viu una de les seves èpoques més glorioses, la de les Cinc Copes. Són molts els gols cridats en aquell temps, però exceptuant l’arribada de Johan Cruyff i el 0-5 al Bernabeu del 74, encara haurem d’esperar l’època de la transició política perquè el país comenci a albirar algunes esperances, entre elles l’Estatut d’Autonomia. Mentrestant, Josep Lluís Núñez, el president que donarà al club l’embranzida definitiva, saneja les arques blaugrana i l’equip guanya la Recopa d’Europa a Basilea. Les Rambles barcelonines van veure un espectacle fins aleshores mai viscut i que posà gallina de piel a tots els que vam poder-ho viure en directe: una gran manifestació on els conceptes de barcelonisme i catalanisme, blaugrana i quatribarrada al vent, es fonien de manera inequívoca. El Barça és més, molt més que un club. I anys més tard, el moment culminant de la història blaugrana: el dream team dirigit per Johan Cruyff guanya la primera Lliga de Campions a Wembley, el 1992. En aquesta època, les seccions de bàsket, handbol i hoquei patins viuen la seva major glòria.
Des del seu naixement, el Nou Camp esdevé, i ho serà fins l’actualitat, no només un camp de futbol, sinó un lloc d’assemblea on jugadors i seguidors expressen els seus anhels de llibertat i les seves il·lusions de futur, un lloc on fer un crit valent, a resguard -relatiu- de la intervenció policial; això va ser especialment important durant la transició. I el Barça, a través de les seves penyes, es projecta no tan sols a nivell d’Espanya, sinó a nivell internacional. A les ciutats de l’antic Protectorat espanyol del Marroc hi ha baralles entre culés i merengues el dia que juguen el Barça i el Madrid, fins i tot a l’Antàrtida hi ha una Penya Blaugrana.
Catalunya recupera l’autonomia política, i el binomi Pujol-Núñez protagonitza molts anys de la vida político-esportiva catalana. Més tard, el 2006, sota la presidència de Joan Laporta i Estruch i la direcció tècnica de Frank Rijkaard, el Barça assoleix la seva segona Champions. I en una decisió polèmica però perfectament coherent amb la història del club, el Futbol Club Barcelona renuncia a lluir publicitat a la seva samarreta per fer propaganda d’UNICEF.
Humorísticament, sorgeix l’acudit “Una Nació Independent Catalana És Factible”, amb les sigles de l’esmentada ONG.
L’entusiasme generat pels èxits de l’equip fa que, evidentment, hi hagi molts aficionats al Barça a tot Espanya, com per exemple el president Zapatero. Això ha provocat que, en alguns casos, emmarcat dins d’un anticatalanisme promogut per alguns partits poítics i diversos mitjans de comunicació, el sentiment blaugrana no s’acompanyi, com semblaria lògic, d’un cert afecte pel nostre país; fins i tot alguns culés han manifestat de forma palesa el seu rebuig a Catalunya. A ells els diria que reconsiderin la seva postura: si estimen el Barça, per força han d’estimar la seva història, i la història del Barça és part de la història de Catalunya. El Barça és així perquè així l’hem fet els catalans, amb molt amor i molta cura, amb molt jogo bonito, perquè reflexa la nostra manera de pensar, de triangular i de ser: la responsabilitat, l’honradesa, l’estètica. L’estil irrenunciable de viure, de ser i de jugar a futbol. El llacet. Tenim un nom, el sap tothom:
BARÇA, BARÇA, BARÇA!!!
Entrades
2 comentaris:
Després de sentir tota la rumorologia que porta la renovació de Xavi Hernàndez, m'ha tornat al cap la idéa de la intrascendéncia del mateix al futbol del Barça. Perfecte posicionament al camp e interminables possessions de pilota juntament amb tímides internades a l'àrea arribant de segona linea, incrementades amb en Pep. En un resum global aquestes son les principals aportacions de Xavi. Seguim, tres conceptes: Cesc Fàbregas, Premier League, Arsenal F.C. Tres qualitats: major arribada, millor pegada i molt més curtit en el futbol de xoc. Amb el descobriment de Sergi Busquets al migcentre culé, un home fort, alt i amb excelents qualitats técniques per guardar el centre del camp, crec que es hora d'un "bombazo". 100% futbol ofensiu. Cesc Fàbregas. FUTBOL TOTAL A C'AN BARÇA. Precissava de la teva opinió Miquel.
m'agrada que possis comentaris, de tant en tant. Sempre interesants les teves reflexions (no només futbolistiques, sino de la vida mateixa). Saps el que pens del Xavi, no fa falta ho repeteixe. Sens dubte, pel poc que he vist del barça aquest any, es una altre Xavi. Molt mes semblant al que vam veure amb Espanya. Malgrat tot, no hem pareix un jugador essencial ni molt manco al Barça. Pero xerrem de la seva renovació. Ell mateix sap que les seves darreres 2 temporades ha estat una remora a l'equip. No pot sortir ara, un capità del barça, demanant 8 milions d'euros, per haver fet 3 mesos de bon futbol. Hem pareix oportunista, egoista i d'una barra increible. La meva opinió, renovació pel mateix que guanya + incentius per rendiment indivual. Res de viure de l'equip. Si es nega, porta i ens treim 30 milions d'euros per ell (que no els val) ara que està a la cresta de la ona i, pareix, li volen donar la pilota d'or. Xavi es un molt bon jugador quan la tendència es bona. Pero no es ronaldinho, ni iniesta. Mai ens farà guanyar res per ell mateix. Ara, que s'ha de reconeixer que pot ser tengui bastant que veure en el bon joc blaugrana. Pot ser la seva efectivitat sigui baixa. Però millora l'estètica, i com es descriu al post, l'estètica es fonamental a la marca barça. Pot ser amb mig centres africans guayariem mes, pero es perdria part de l'estil irrenunciable. Coincidesc amb tu amb el Cesc. l'hem de dur de volta.
Publica un comentari a l'entrada